Ens situem al 1933 quan a Catalunya no hi havia cap sanatori i s’havia de marxar a altres llocs d’Europa com a Suècia. Aquí, a 800 m sobre el nivell del mar es va posar la primera pedra de Puig d’Olena. Els sanatoris eren establiments situats en llocs adequats que posseïen unes condicions climàtiques determinades, on els malalts eren sotmesos a un règim curatiu especial o de convalescència. Destinats especialment al tractament de malalties cròniques, com la tuberculosi pulmonar, la lepra, les afeccions cardíaques, les nervioses i mentals, etc., per mitjans principalment higiènics, o al restabliment de la salut alterada després de malalties diverses.

 

El tisiòleg Dr. Francesc Ribas i Soberano, metge de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va ser el primer director del Sanatori Antituberculós del Puig d’Olena en projectar-lo conjuntament amb l’arquitecte Antoni Fisas i Planas. Maria Planas va tenir en compte estructurar un conjunt que fos harmònic amb el ritme que exigeix el tractament dels malalts de tuberculosi: una estructura simple i agradable que, alhora de ser pulcra i higiènica, projectés un refugi hospitalari. Inspirat en els reputats establiments similars europeus, combinà la més moderna plasticitat amb l’arquitectura renaixentista autòctona, orientat al sud-est amb l’objectiu d’aprofitar al màxim durant l’hivern les hores de sol. Sota la planta principal, el desnivell del terreny en la part oest va permetre fer un doble pis que va distribuir en el mateix pla els diferents serveis mèdics, des de la infermeria fins a la desinfecció general. La planta principal i dues plantes més tenien capacitat per a seixanta malalts. Amb l’accés per la façana nord deixava lliure de circulació de vehicles, polsegueres i sorolls a la façana sud amb les galeries de cura. 

 

El motiu que el sanatori s’ubiqués a Sant Quirze Safaja ve donat pel fet  que a principis dels anys vint el jove doctor Ribas i Soberano va tenir com a pacient Marià Planas Escubós a qui recomanà de fer cures allà on els aires fossin més purs que a Barcelona. Aquesta persona adquirí el Mas Blanc, que es troba situat al sud del terme municipal de Sant Martí de Centelles, on passaria llargues temporades abans de morir.

 

En morir, la seva filla Maria Planas Cabot va decidir comprar els terrenys on, conjuntament amb el doctor Ribas, projectarien el sanatori.

 

 

Han passat pel sanatori persones com el president Macià, el mestre del Dr. Ribas, el professor Émile Sergent. L’any 36 després del seu alliberament va fer-hi estada de dues setmanes, per refer-se, el president Lluís Companys, del qual el Dr. Ribas era metge i amic personal. A petició del doctor Humbert Torres, va ser el metge del seu fill, Màrius Torres, que ingressà el 1935 al sanatori, on moriria l’any 1942. Després de la Guerra Civil espanyola,  el Dr. Ribas i Soberano no va poder seguir sent director perquè va ser condemnat i desterrat a més de cent quilòmetres de Barcelona. Maria Planas va ser l’administradora del sanatori durant els anys centrals del segle XX.


 
 

El sanatori de Puig d’Olena va ser tancat com a tal el febrer del 1954 en aparèixer al principi de la dècada l’estreptomicina, el primer antibiòtic que va servir per lluitar contra la tuberculosi, amb el qual la malaltia va deixar de ser mortal. Fins a aquell moment no hi havia més tractament que no fos fer molt repòs, prendre el sol i bons aliments. Al setembre de 1954 es va firmar un contracte amb l’Associació de l’Obra de Fàtima de Barcelona per acollir menors necessitats d’atenció sanitària que presentaven problemes de salut. En aquell moment el centre va passar a ser nomenat Casa de Família de Nostra Senyora de Fátima. 

 

L’any 1955 va rescindir-se el contracte amb l’Obra de Fàtima i el centre passà a anomenar-se Casa de Família Nostra Senyora del Roser, fet que el va convertir en un preventori benèfic, que en un principi va acollir noies de la zona de Vic, i més tard s'obriria a necessitats de les barriades de Barcelona. L’any 1980 van incorporar-se al centre trenta-tres menors del sistema de protecció de menors, i l’any 1988 es va signar el primer conveni amb la Generalitat de Catalunya com a Centre Col·laborador de la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència. I el centre, esdevingué un CRAE (Centre Residencial d'Acció Educativa) amb el nom de Mare de Déu del Roser, àlies Puig d'Olena, amb el número de registre S02707 actualment en vigència. El CRAE pertany a l’entitat de les Dominiques de l'Anunciata, amb seu central a Barcelona. El centre, des dels seus inicis fins avui, ha passat per un procés de canvi important i d’obertura a l’exterior, així com d’adaptació a les necessitats dels menors, criteris professionals de DGAIA-, i als reptes de l’entorn social canviant.